Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FOC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FOC. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de febrer del 2010

Deien

Deien que era rara, que es quedava fixada en les converses de grup. Deien que tenia problemes per comunicar-se, que era massa idealista i no tocava de peus a terra. Ella sabia què deien i li feia mal. D'això pensava fixada en les converses de grup i idealitzava pensant que la situació canviaria. I encara se sentia més rara..................

diumenge, 7 de febrer del 2010

2+8=10;1+0=1-->11-1=10;82/28

Es va sentir amb pronunciació de nen de 10 anys: -Cap on aneu?
No sé si les podia veure algú més, però el cert és que allà estaven: L'Arale o Arare pels amics, l'Alba, una noia de 14 anys verge i bruna, i ella. Totes juntes en reunió. Feia dies que necessitaven parlar i invertir un temps en desfer els nusos que es van formant amb el pas dels anys. Aquells nusos que es van entrellaçant i que necessites temps per reflexionar-hi, per assumir-los, i així desfer-los per poder seguir endavant.
-Com us va tot? Penseu sovint en el passat?
No tenia massa temps de pensar-hi, però recordava aquella generació en que la infantesa s'acabava als 14 i l'adolescència s'allargava fins als 22. Moltes coses havien canviat si ho comparava amb el que podia saber de la joventut d'avui. S'havia adonat que la seva generació havia sigut una de les primeres en tractar de tu als seus professors,-i no per això els perdíem el respecte!
-D'acord, no està bé genereralitzar, però deixeu-me que desfaci els meus nusos tranquil·lament!
També recordava les samarretes del jbp, els iaius i les vespes, (deuen sortir al diccionari aquestes paraules?). Les dels anys 90, ara no sé si encara existeix... Abans el jovent tenia la seva pròpia moda, n'hi havia vàries i cadascú s'identificava amb alguna, ara el jovent segueix la moda oficial, les noies es maquillen fent l'ESO i porten les botes altes sobre els leggins.
-A mi em va marcar massa que fossis una nena robot en quant a la meva feminitat d'adolescent, Arare!
- L'altre dia em vaig trobar amb la Bruja Avería, havia quedat amb algú més. Segurament vam quedar ben retratats els de la nostra edat!
Es inevitable, la generació precedent destaca els defectes de la següent obviant que són la mostra que els deixa a la propera. Cadascú és fill del seu temps i aprèn del model social que impera. Ningú canviarà el món ara que ja ens hi hem acostumat i hem ensenyat a acostumar-s'hi?

diumenge, 15 de novembre del 2009

A Mali

Pels carrers de Bamako hi ha un home que viu amb la seva nena esperant des de fa cinc mesos que la vinguin a buscar. Una ONG francesa els va dir que s'havia d'operar d'una tetralogia de Fallot, fa 3 anys que viu miraculosament, fatigant-se només d'estar en peu. Per un home, és la seva raó de viure. Per la nena és la forma de no trobar la mort.
Qué és més teva, la vida o la mort?
O cap de les dues?

diumenge, 20 de setembre del 2009

Record d'estiu















-Fem un exercici: Quan et dic la paraula "ull", saps perfectament de què et parlo, però en quin penses? Penses en algun en particular que hagis vist o freqüentat, o potser... en un d'idealitzat? Quin ull imagines quan et parlo de la paraula en genèric?
-Les diverses formes de veure una cosa fa que divergim de la uniformització! I és més fàcil homogeneïtzar per poder classificar i controlar.
-És més fàcil si estem descrits en 4 conceptes, només pots triar, per exemple, entre marró o blau, asiàtic o occidental, si no ets cap d'aquests no existeixes, o bé, espavila't i adapta't a aquestes caracerístiques a mort.
-Fins i tot hi ha gent que en fa una cultura. Fins i tot hi ha gent que s'autoclassifica de forma equivocada.
-Tinc ganes de fugir d'aquesta presó d'homogeneïtat de pensament. Poder sortir a respirar. A veure una altra forma i color.
-Necessitarem una mica de llum per captar els diferents matissos...
-Cap problema, el meu ull està preparat!

diumenge, 28 de juny del 2009

Anònima immortal

Una dona en nom de la llibertat,
foc roig atiat per carbó negre,
hereva d'antigues bullangues
i de l'inconformisme d'Eva.

Als seus 27 se n'havia adonat que tampoc havia canviat tant. S'assemblava bastant a aquella adolescent de 14 que començava a intentar entendre el món. Segurament havia de llegir més, perquè havia deixat de fer-ho. Però en l'essència no havia canviat tant. Ara s'adonava que algunes conviccions estaven madurant i altres es tornaven més laxes, per evidència. Als seus 27 entenia l'anarquia i defensava l'abstenció com a opció democràtica útil?? Què ens està passant? On ens portarà aquesta reflexió, L.? Què haurem de fer?

dijous, 23 d’abril del 2009

Escates

Vaig modelant la terra pel camí per on passo. No sempre és fàcil. De vegades em conformo amb què no em modelin a mi. És la forma de sobreviure. Arrenco el vol, veig l'argila petita i llunyana, i cada cop se m'engrandeix l'experiència i se m'empetiteix la ignorància i la violència. Vaig volant. Em surten escates a la pell i la gent les mira. Ja me les canviaré si vull! Em van sortint escates i brànquies i poc a poc arribo a un oasi. La terra s'ha tornat medi aquàtic. Tothom em mira i fa escarafalls, els ofèn la meva degeneració, a tothom els repugna... però jo, puc nedar!

diumenge, 8 de març del 2009

Joc de jos

Jo sóc jo.
Inadaptada en el nosaltres. Inadaptada en l'ells, però potser no tant. És més fàcil la pretensió que la realitat.
Jo vull ser tu. Però sense perdre tot el meu jo. Però, no sé... i tu?
Jo necessito una fusió de jos. Jos uniu-vos! Segur que existeixen més jos inadaptats en el nosaltres i no tant inadaptats en l'ells. Però quan són nosaltres, com comunicar-se sense inadaptar-se?
Tot són jos! Segur que no és tan complicat com sembla. La qüestió és que ens estem buscant.
Jo sóc jo, buscant-te en el nosaltres.

diumenge, 22 de febrer del 2009

És mentida!

El temps no s'atura, i comença una nova setmana que no s'immutarà a qualsevol fet humà o animal.
Ella ha après a apartar-se els núvols de sobre, a embenar-se el cor i seguir endavant.
Porta una maleta on hi guarda les artèries, el sabor de móra, l'olor de mar als cabells, les carícies... aquelles converses en les que s'ha deixat portar sense por, sí! no sentir por. Hi guarda els ulls de les persones que li han deixat plantar la llavor del seu univers, i hi ha crescut, encara que només hagi sigut per un temps. Hi guarda el sol a la cara, la corda de guitarra, la pols a la pell, les xiruques amb fang... Hi guarda els petons, els somriures, la pintura taronja... Les cançons, la poesia, el dibuix... Les frases d'aquells llibres que va llegir un dia, i les que llegirà quan tingui més temps.
Hi guarda el temps.
És la maleta que val més de tot el món. És mentida que les millors coses de la vida siguin gratuïtes. Tenir temps costa molts diners.

diumenge, 18 de gener del 2009

No, no,no,no,no,no,nooooooooo,no,no,no i NO!

prou aSSaSSinats a Gaza!
(les ss es repeteixen en la mateixa paraula)

dissabte, 26 de juliol del 2008

El matí

Li sona el despertador a les 5:47 i es descargola amb mig llençol sota els malucs. A les 6:20 surt al carrer i encara s'està fent de dia, ja arriba l'hivern. I riu pensant que a ple juliol no es pot tenir aquesta sensació... Queden lluny els temps que sota les estrelles brillant cridava: "Aquest estiu serà etern!" i es soprèn pronunciant-ho. Però aquest cop sona com un llarg sospir: "...se'm farà etern..."

dimecres, 9 de juliol del 2008

Sol a la pell, fred als peus

M'agrada aquest títol. Avui surto de guàrdia. He aconseguit desconnectar de la feina i dormir 4 hores. No sempre és tan fàcil, sempre em quedo amb la sensació de si tal pacient estarà bé o malament, si m'hauré explicat, si potser li hauria d'haver tornat a mirar la tensió... "Tinc son i ja me'n vull anar a casa", diuen els pacients quan són les 23h o les 24h, jo els responc que jo també! De vegades sembla que estiguin en un restaurant i puguin demanar un canvi de guarnició: "A mi fes-me una analítica, no em posis ibuprofè i l'antibiòtic, què?" és el que té viure en un país consumista. Sort que tinc sentit de l'humor. I sort que encara queden iaies precioses que et fan un petó d'agraïment quan se'n van. I sort que havia dit que havia aconseguit desconnectar!! Per cert, puc dir Marina Geli dimissió? Doncs això, No a la privatització encuberta de la Sanitat a costa de maltractar-la!
Ha arribat l'estiu i tinc ganes d'anar a Formentera, no hi he anat mai, em convides? Sí, ja sé que aquest estiu no podem, però més endavant sí, no? Segur que hi ha un camping sota una pineda esperant-nos. M'he comprat una llibreta blanca que faig servir d'agenda perquè es veu que ara no se'n venen i tinc tantes coses pendents a fer que em fa por deixar-me portar per la inèrcia i perdre'm alguna cosa important. Que ja sé que m'he de treure el carnet de conduir! Nenes, us he de portar a veure casa meva! Quan tinguem un parell de cadires més i alguna olla, fem un sopar, encara que hagi de ser a les 2 del matí un dissabte!
I res, tinc ganes de sol. Els col·lecciono. No sé per què serveix viure. Estic viva.

dimecres, 18 de juny del 2008

Et tinc abandonat!!!


Ho sento bloc... em fa molta pena veure't tan inactiu, esperant una mica de moviment!
Espero recuperar aviat el ritme, això no pot ser!
Demano disculpes a qui et segueix.

diumenge, 1 de juny del 2008

Ja tenim pis! (i nèt!)

Ja tenim pis! Que maco!! Encara porto posades les "agulletes" (algú sap com es diu en català correctament?) a ambdós quàdriceps d'haver-nos passat el cap de setmana netejant! Alguna vegada heu netejat una persiana? I una persiana plena de merda??
Ens queda molta feina a fer, però les quatre parets que envoltaran part important de la nostra vida, resten expectants i són les més maques del món!

divendres, 23 de maig del 2008

La meva primera pacient (és veritat,sempre et recordaré)

Això de treballar a urgències és molt estressant, i més quan és la primera setmana que hi treballes! Però feia tant de temps que no veia pacients que quasi no recordava el més important de la meva feina.
La meva primera pacient va ser la Maria, i va anar més o menys així:
- Hola! Com està?
-... (senyora velleta amb cara d'espant).
- Com es diu?
- Maaagdddiaaa!
- Molt bé, què li ha passat?
- Ruiomnoooooooooonjuuuaaaaaasrrreeeal! (moooolta cara d'espant)
- No s'espanti perquè no pugui parlar,eh! Que ja sap que això ja li va passar una vegada i després es va recuperar!
-... (A la Maria se li cau una llàgrima).
La família diu que poc a poc se l'entén més. Li donarem l'alta. Però no se'n va sense abans explicar-nos perquè està tan nerviosa. La Maria viu en una masia a prop de la ciutat, és la casa de tota la vida. L'Ajuntament ha comprat els terrenys per construir-hi pisos, la faran fora d'allà. Una dona de vuitanta anys, malalta, ha de refer la seva vida lluny de casa seva. L'especulació no té sentiments. Els interessos econòmics passen per sobre de les persones.

Avui ha vingut a urgències un promotor de pisos. Li feia mal el cap i s'ha pres la pressió a una farmàcia. Consultava perquè la tenia una mica alta. L'he interrogat. Resulta que al J.L. li preocupa la crisi econòmica perquè veu que ja no col·loca pisos, li costen molt de vendre i creu que perdrà molts diners. Està molt nerviós i fa dies que no dorm. Es recuperarà, només cal que es relaxi.

Jo representa que sóc la metge (què fort, tu! encara no em crec...) i sóc neutral, els atenc igual als dos, si el títol del post és aquest és per pura coincidència! ;)

dimecres, 23 d’abril del 2008

Feliç diada! Feliç Sant Jordi!


"... i Sant Jordi matà el drac, i de la sang que brollava de la mortal ferida en naixé una rosa vermella."
I així ens van explicar la llegenda, la sang del drac feia germinar roses! Dins de la façana ferotge s'amagava el major exponent de la bellesa.
Com hem passat per alt aquest detall durant tants anys? La llegenda de Sant Jordi ja ens estava parlant de la importància de l'essència bàsica dels éssers, que és al seu interior. No deixem que el culte a l'estètica i a la superficialitat ens desviï de nosaltres mateixos, cultivar la rosa que portem a dins és el més important, per aprendre a ser millors persones i menys manipulables i millorar el nostre entorn.
Ens amaguem dins d'una carcassa d'egoisme per poder sobreviure dia a dia, ser més competitius, i no deixar-nos trepitjar. Cal que siguem dracs per moure'ns per aquesta societat que hem creat?
No deixem morir la rosa sota aquesta pell aspre de monstres. Dignifiquem la bellesa interior.
Feliç Sant Jordi! Estimeu-vos molt!

dijous, 10 d’abril del 2008

Me'n vaig a Madrid

Demà me'n vaig a Madrid i estaré més a prop del futur.
No perquè hi vagi a deixar les maletes de la colonització espanyolista. No, precisament no.
Però començaré a traçar el color dels anys propers a nivell professional.
Espero ser útil, tenir una mica de sort i que algun dia pugui sentir orgull de la decisió presa.

...podré tornar enrere, quan sigui massa lluny...

Ànims! Que tot està per fer i tot és possible!

dimecres, 9 d’abril del 2008

DONNA JEREZZO

Hi ha un clam sord
a la platea,
s'obren els llums
que enfoquen la nova parella.
Són joves i guapos,
la gent els admira
perquè amb boleros li canten
a l'engany, al desamor i a la vida.

A ella li canvien els ulls
cada cop que s'obre el teló,
darrera d'aquell escot
batega un cor d'il·lusions
de fer tremolar el públic
amb la seva veu
aconseguint embriagar-los
i marxar deixant-los en peu.

El temps els va dur a l'èxit
però sempre s'ho acaba cobrant,
doncs ara compten les mateixes arrugues,
però diuen que a ell les canes el fan interessant.
Ella ha gosat aparentar la seva edat
i això l'ha fet invisible
tant als mitjans de comunicació
com pujada dalt d'un escenari en acció.

El compàs de la cançó
ha volgut deixar-la en evidència
quan tota la seva carrera
ha sigut un producte d'estètica
d'un mercat que com a una única sortida
li ofereix la cirurgia
per poder tornar a ser dona
i seguir sent una cantant digna.

Hi ha una clam sord
a la platea,
ella li dóna l'últim cop d'ull
abans de marxar per sempre.
La nova és jove i guapa,
la gent se la mira
i s'escolta començar un bolero
sobre l'engany i les desil·lusions de la vida.


Mai va ser una cançó.
2003.

dimecres, 19 de març del 2008

Glòria

Mai m'havia fixat que t'estimava tant.
Quan tornes a reviure el passat tens una sensació estranya, sentiments que pensaves que estaven atenuats i adormits, (passats, en definitiva), et retornen amb una potència abismal deixant-te davallant al més profund dolor.
No sabria què afegir de tot el que et van dir ahir, no eren paraules buides que se'ls diu als morts per cortesia, perquè ja estan morts i s'ha de recordar quelcom bonic. En el teu cas és tot veritat: eres la senzillesa, la bondat, l'alegria i la il·lusió, l'entrega als altres, l'amor, i per damunt de tot el somriure, amb els teus dos clotets! És tot veritat. També que has viscut la vida intensament. També que has fet el possible per canviar el món a millor, el que era al teu abast ho feies, i et sortia així, de forma natural, sense mandra ni rancúnia. Impressionant. Una font per aprendre i un model a seguir.
Jo no sé què més dir-hi, he pensat alguna situació que visquéssim, algun moment per explicar, una frase... no em surt res, només el record de la teva presència, cada estiu ens adoptaves a la meva germana i a mi per portar-nos a la platja, bé, i a tot arreu, perquè sabies que els meus avis estaven sols amb els meus cosins i no tenien cotxe, ni ens podíem moure del poble... se m'acut això, quina bestiesa... però per nosaltres era important. Ens transmeties la importància de les petites coses, de la generositat. I ara jo estic aquí, imagina't quan temps fa que no ens vèiem, i mig plorosa t'escric trobant-te a faltar i admirant-te.
Es diu que sempre marxen els millors i segur que no és veritat, perquè d'aquí marxem tots, però el que sí que és veritat és que tu ets dels que més petjada deixes i una dona difícil d'oblidar.
Que el món sàpiga que se n'ha anat una persona excel·lent!!!! I saps que si ho dic, ho dic perquè ho sento.
Descansa en pau.

dijous, 6 de març del 2008

La teva mirada és neu,
refredes la llum al mirar-la.
La teva figura és boira,
aixeques un mur de vidre
per protegir la teva fragilitat.
És difícil entrar-hi,
hi fa fred,
ets gebre tremolant
a la branca d'un gran avet
inaccessible i elevat.
Ets glaç...
Però quan somrius, m'escalfes el cor.

24!

dimecres, 27 de febrer del 2008

La llei del caos

Molt bé, ja ho vam entendre quan anàvem a l'institut, les partícules es mouen de forma aleatòria en l'aire i el seu conjunt acaba fent un tot homogeni. Així, quan infles un globus, les partícules estan allà desplaçant-se anàrquicament unes cap aquí, unes cap allà, però els seus moviments inesperats es compensen de manera que si mires el globus no veus tota l'energia cinètica que hi ha dins. El globus fa de pell d'aquesta festa de partícules però sembla ordenat, no es fan bonys, el resultat és homogeni i llis. És l'atzar el que fa que cada partícula ocupi una posició simètrica a la d'una altra i el sistema s'equilibri. L'atzar les mana. Com a nosaltres?
Allò de ser en el lloc adequat en el moment precís que diuen alguns, l'abans i el després d'aquella oportunitat que ha canviat el destí d'algunes persones. L'actriu que ha arribat a protagonitzar aquella pel·lícula tan premiada perquè la vida la va portar a conèixer tal persona o a presentar-se casualment a tal prova. Segur que té talent, i segur que s'ha esforçat molt per arribar-hi, però com ella moltes altres que no han tingut tanta sort. És l'atzar que col·loca uns a baix perquè hi hagin uns altres que estiguin a dalt? Així s'equilibra el sistema. És el destí de cada partícula que fa ocupar aquell lloc precís perquè el globus es mantingui estable i homogeni?
Quan fas el MIR, la frase recorrent és: "bé, si no arribo a ser pediatra serà perquè no em toca ser-ho", el destí d'aquella persona escollirà per ella?
L'altre dia ens vam trobar una companya que també ha fet el MIR, ha tret un 600, podrà escollir pràcticament el que vulgui i quan li vam preguntar què volia ser, va vacil·lar un moment: "no ho sé, crec que gine!". La seva decisió semblava poc meditada, com si alguna inèrcia rara l'empenyés a tirar per aquell camí. Serà l'atzar que repartint les posicions de les partícules permet que una faci un determinat moviment, mentre una altra ha de compensar aquesta decisió? I si a la segona partícula se li donés millor el camí de la primera?
Què passa si una partícula decideix decidir? Si no vol ser manada per l'atzar o les circumstàncies? El sistema l'elimina?
Hi ha la possibilitat de canviar el camí? Algú m'ajuda a no perdre'm?

"Nunca dejes de buscarme, la excusa más cobarde es culpar al destino" I.Serrano.