Converses de rodalies

Marxa el tren de l'estació.
En Joan parla per telèfon mirant el mar per la finestra: "No... ara sóc tutor de p-4... Tutor de p-4!... sí... m'havien dit que em donarien plaça a primària i al final es van equivocar... sí, sí... i al final em van recol·locar a p-4... mira, pintant i fent moneries... ja... què hi farem... ja sortirà..."
Ella es va preguntar en quina part del tren estaria la persona que desitja violentament una plaça per treballar de tutor de p-4. Havia d'estar per allà, n'estava segura.

Passa el tren.
La Josefina renya el seu home: "Clar! Ara et fan mal els ronyons! Doncs no netegis més allò! Prefereixo que estigui tot brut que que et passi alguna cosa!"
Més endavant, potser serà com la dona que guarda les llàgrimes en una capseta de vidre a l'hospital. Sempre diu que si el seu home s'ha de morir, que si us plau, no pateixi, i destapa la capseta només quan no està en presència d'ell. Davant seu, mai. Avui s'ha mort i ha plorat mars.

Arriba el tren a l'estació.
En David té retard mental, és objectivable. Juga amb la velocitat de la màquina movent el cap amunt i avall. És una sensació que la resta de persones potser no experimentarem mai perquè mai ens atrevirem a fer-ho davant dels altres. La seva mare li acarona la mà, li explica tot el que han de fer aquell vespre. Ell segueix movent el cap, cada cop més ràpid i riu. Riu molt. La seva mare li agafa el braç: "Et faràs mal! Queda't tranquil!". Ell para amb tota la desgana que troba dins seu, és evident. Mai dirà que la vida és curta i és important saber prioritzar els moments importants. Però n'és el més conscient.