dimecres, 27 de febrer del 2008

La llei del caos

Molt bé, ja ho vam entendre quan anàvem a l'institut, les partícules es mouen de forma aleatòria en l'aire i el seu conjunt acaba fent un tot homogeni. Així, quan infles un globus, les partícules estan allà desplaçant-se anàrquicament unes cap aquí, unes cap allà, però els seus moviments inesperats es compensen de manera que si mires el globus no veus tota l'energia cinètica que hi ha dins. El globus fa de pell d'aquesta festa de partícules però sembla ordenat, no es fan bonys, el resultat és homogeni i llis. És l'atzar el que fa que cada partícula ocupi una posició simètrica a la d'una altra i el sistema s'equilibri. L'atzar les mana. Com a nosaltres?
Allò de ser en el lloc adequat en el moment precís que diuen alguns, l'abans i el després d'aquella oportunitat que ha canviat el destí d'algunes persones. L'actriu que ha arribat a protagonitzar aquella pel·lícula tan premiada perquè la vida la va portar a conèixer tal persona o a presentar-se casualment a tal prova. Segur que té talent, i segur que s'ha esforçat molt per arribar-hi, però com ella moltes altres que no han tingut tanta sort. És l'atzar que col·loca uns a baix perquè hi hagin uns altres que estiguin a dalt? Així s'equilibra el sistema. És el destí de cada partícula que fa ocupar aquell lloc precís perquè el globus es mantingui estable i homogeni?
Quan fas el MIR, la frase recorrent és: "bé, si no arribo a ser pediatra serà perquè no em toca ser-ho", el destí d'aquella persona escollirà per ella?
L'altre dia ens vam trobar una companya que també ha fet el MIR, ha tret un 600, podrà escollir pràcticament el que vulgui i quan li vam preguntar què volia ser, va vacil·lar un moment: "no ho sé, crec que gine!". La seva decisió semblava poc meditada, com si alguna inèrcia rara l'empenyés a tirar per aquell camí. Serà l'atzar que repartint les posicions de les partícules permet que una faci un determinat moviment, mentre una altra ha de compensar aquesta decisió? I si a la segona partícula se li donés millor el camí de la primera?
Què passa si una partícula decideix decidir? Si no vol ser manada per l'atzar o les circumstàncies? El sistema l'elimina?
Hi ha la possibilitat de canviar el camí? Algú m'ajuda a no perdre'm?

"Nunca dejes de buscarme, la excusa más cobarde es culpar al destino" I.Serrano.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Zp-rajoLa

El debat del que tothom parla és com un videojoc d'aquests d'última generació. Tu has de triar un dels dos jugadors, fer un monòleg que sembli un debat i el que més mentides digui i més demagògic sigui, incrementa el seu poder i guanya la partida. Un circ.
Com avui he tingut un dia complicat, des d'aquí aprofito per dedicar-los una cançó, a veure si m'animo una mica!
De fet hauria de ser la lletra de l'Himno, el COE l'hauria d'acceptar perquè és una rima que ha sortit del poble i vaig aprendre quan era nena, té valor històric!
Diu així:
Espanya, Espanya
penjada d'una canya
si la canya cau,
Espanya adéu-siau!!!
I aquí podríem afegir una tornada que expressés que com el que tenim és una herència franquista, fem una metàfora amb la canya cantant:
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar!
Segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja!
Aquesta gent em posa creativa...

dilluns, 25 de febrer del 2008

Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

dijous, 21 de febrer del 2008

Benvinguda pluja!

Va tenir un cop de remordiment al mirar per la finestra i pensar que feia mal dia. Plovia. Darrera seu en Joan s'afanyava per sortir al carrer: "no sé si endur-me el paraigua, ja quasi no recordo com és mullar-se quan plou! Que caigui aigua i et mullis, quina senació era?..." bromejava.
Avui era el dia on s'acabaven i començaven les coses. Sortia la nota. El seu futur depenia d'una xifra que es resumia en un resultat dicotòmic: sí o no.
En Joan es va aturar: "vinga, bonica, avui és un gran dia! No veus com plou? Això segur que et porta sort, és molt bon presagi!"
Les cançons sempre fan servir metàfores amb la pluja, expressen la tristesa d'una gran pèrdua. I plovia. La terra s'arronsava a cada gota que la premsava, tornava a respirar i s'alliberava a la seva força dibuixant bassals i petits rierols.

3818... era una gran pèrdua. I no parava de ploure.

dilluns, 18 de febrer del 2008

...del poble

... del poble

web llegida al revés és bew,
la mateixa paraula.


bew en català seria veu,
els mateixos sons.


web és veu.
La veu...


.


dijous, 14 de febrer del 2008

La lluna als diamants

,raimos mireferp ,tot targlaM
Malgrat tot, preferim somiar,
no les notícies dels diaris.
preferim la lluna als diamants,
atrevir-nos a pensar.
Malgrat tot, rebutgem la coca-cola,
ens fem un suc de taronja,
no consumim per sant valentine,
ens consumim a carícies.
Malgrat tot, quan s'espatlla la tele,
ens mirem i somriem,
quan ens esgarrapa,
la tanquem i sortim al carrer.
Malgrat tot, aquí estem
i seguim resistint!

dimecres, 13 de febrer del 2008

'Rojos separatistas' era nostra! o Mandràgora (en temps present)

La corda d'una guitarra és un fil de nylon envoltat gelosament per un material dur, fort, que li dóna consistència i el fa ser el que és, construint una espiral interminable. Tant, que a simple vista, és impossible percebre el fil, que és l'origen, l'essència de la corda.
Molts grups de música són això. Un cor de nylon suportat per una gran infraestructura que els dóna credibilitat, força, entitat, però el centre del projecte és tou i dòcil.
Mandràgora, en el seu afany per rebocar l'ordre establert era tot el contrari. Tenia un cor de corall roig, de material preciós, però el suport que l'envoltava era nylon, fibrina... desmontable a qualsevol que tingués una mica de traça en l'art d'ajuntar acords. Grans cançons, grans missatges, grans melodies envolcallades de quatre notes amb la distorsió a tot drap perquè és l'únic que sabem tocar! Gran part del recorregut.
Mandràgora també era el canvi constant, tant de cançons, com de components. Des del començament explosiu de grup d'amigues inseparables, a buscar gent que sàpiga tocar per redreçar els camins separables... Des de "algú ens explica com va un ampli?" a "Nois, això sona com un grup de veritat!" De moments de nervis abans de tocar, de desil.lusions després, i alguna que altra alegria, també.
Mandràgora eren moments, els que tinc a la memòria i ara comparteixo. Cal Panxo a Berga, nou disc energètic "corre! obre el llibret, a veure què diu la lletra de Rojo Separatista!" buscant algun guiny, suposo... Acabar seient d'esquena en concerts aliens...
Intents de cançons, intents de maquetes, intents de concerts... i cançons, la maqueta, tants concerts!
Vam tocar molt i vam crear molt.
Ara a Mandràgora li queden pocs suports materials que demostrin el que era, tan pocs com projectes presents (i suposo que futurs), així que aquí va el meu petit recordatori, perquè almenys quedi escrit enlloc.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Per si voleu aplaudir.

Marina Geli en la nova entrega de... "La privatització de la Sanitat catalana!"

Quina nostàlgia aquells temps, de les primeres vagues, en què els metges de família es queixaven perquè havien d'atendre un pacient cada 6 minuts! Clar, com la tasca organitzativa de la Conselleria no s'ha fet prou bé, ara els metges tornen a proclamar-se en vaga perquè cadascún ha d'atendre a més de 2000 pacients, i cada dia tenen el doble de pacients que seria desitjable pel bon funcionament de la Sanitat.
Ja va sortir per la tele, que la competent Marina Geli volia contractar una pila de metges per aquest any, però que clar, no hi ha metges a l'atur i només n'havia pogut contractar la meitat. Potser es tractava de millorar les condicions laborals, la gestió i l'organització dels CAP i hospitals per incentivar que els metges que treballen a la privada, que tampoc deuen estar massa ben pagats (segons l'especialitat), es passin a cobrir els llocs que són necessaris a la pública. No crec que un metge voluntàriament canviï a la pública sabent que tindrà molta més pressió assistencial amb unes condicions laborals de fer riure.
D'altra banda llegeixo una problemàtica concreta de l'hospital de Vic, resulta que la Conselleria no els pagava un aparell de fer mamografies, i amb el lideratge de l'Associació Osona contra el càncer, se l'han pagat els osonencs amb donacions a l'entitat. I a sobre, se'ls qüestiona l’efectivitat del nou aparell i se'ls diu que les mamografies seran “gratuïtes” només per dones de més de 50 anys (quan tots els ginecòlegs i l’Organització Mundial de la Salut, recomanen com a mínim fer-la als 40)!!!
Senyora consellera de sanitat del PSC (partit dels psociates i no socialistes) no aporta solucions per millorar la sanitat pública, ans al contrari. És la població la que s'ha d'espavilar per tenir una bona cobertura? Només amb la informació de la seva gestió, ja li paga els spots a totes les mútues i clíniques privades!
Al terreny de la Sanitat també hi ha d'arribar la globalització econòmica? Vull dir la globalització de la precarietat, clar! Aquest any han fet l'examen M.I.R 3000 metges estrangers (quasi el 40% del total) que venen aquí per "millorar", mentre els metges (i també les infermeres) d'aquí ja fa anys que emigren cap a països més desenvolupats on els paguen millor, treballen menys hores i estan més reconeguts.
Tenim una de les millors sanitats del món i s'aguanta pels bons professionals que hi treballen, no perquè la Conselleria assumeixi les seves responsabilitats.
Això sí, el primer que fan els polítics és apujar-se el seu sou abans de començar! No falla!

dijous, 7 de febrer del 2008

La meva yaya és Zp! (o no...)

Aquest serà un relat costumista, poseu-vos en situació... Un moment!
"Uy, nena ¿esa soy yo? Uy, ¡sácame de ahí! qué viejorra!" La meva yaya té l'agilitat i l'energia d'una dona de 30, així que cada cop que es veu en una foto és com si l'encanteri s'esfumés i hagués d'enfrontar-se a la veritat... "qué fea, qué fea!" (No és cert, jo la trobo molt guapa!) Ella segueix que si las arrugas tal, que si los dientes pasqual... i ja se'n va a trastejar cap a la cuina...

Bé, l'altre dia, estàvem ella i jo soles aquí a casa mirant la tele, deuria ser un telenotícies... no m'en recordo... però va sortir en Zapatero vés a saber què dient... i en aquestes que la meva yaya m'espetarrega: "Es majo este hombre, se le ve honesto...". I jo allà, amb la boca oberta, intentant assumir aquell missatge tan agressiu per a les meves orelles. Home, potser majo sí que deu ser... però honesto??? i jo que li dic que si no se'n recordava de tot l'assumpte dels trens de la renfe, i com ara, només perquè venen les eleccions, exploten els obrers de l'AVE perquè treballin de dia i de nit moltes més hores que el que diu l'estatut dels treballadors, i...
Ella no triga en interrompre'm dient que ja ho sap, que ella sempre ha votat a la izquierda, porque el papa (vol dir el meu avi, que ja va morir) sempre votava a los comunistas, pero... Yaya, que aquests van d'esquerres i després diuen que ens regalen els euros per tenir fills, per cotitzar... com si no hi hagués prou dèficit en serveis socials on gastar-se els diners!
I ella que sí, que ja ho sap però que como gane la derecha...y al final va a ganar, ¡que nos cojan confesados!, y más a los de aquí! La meva yaya posa cara de terror cada cop que parla de la derecha i del pp. Des que s'han tret la màscara que creu que tota aquesta situació de conflicte només ens portarà una altra guerra. Ella, com tanta gent que va viure la guerra civil, és molt sensible als atacs que ens fan els polítics tan alegrement, haurien de ser conscients...
Clar, pobra dona, el seu motiu és el "vot útil" contra el pp, però jo li dic que tot i que sembla que el psoe i el pp es tirin els plats pel cap, en el fons, en els temes bàsics van de la maneta, tots dos fan polítiques centralistes! Que s'hauria de votar (i qui seré jo per dir-li...) a un partit d'aquí, perquè una majoria absoluta de qualsevol dels dos, només perjudicarà a Catalunya!
I ella que es queda fixada, amb la mirada perduda, amb uns ulls de profunda decepció (té els ulls més foscos que mai he vist, com olives negres brillants), deixa anar tot l'aire de la boca de cop i diu: "No, si todos estan ahí chupando de la breva..." i se'n va tot renegant que lo llevan todo a chafarrinear...
La veritat és que parlar de política a nivell estatal és desenganyant, les catalanes no ens sentim còmodes en aquest marc, sigui quina sigui la nostra condició. Tenim la sensació que guanyi qui guanyi, nosaltres perdem (perdrem més o menys, però perdem). Després es queixaran, però mira si el poble en som de generosos que els renovem el contracte cada 4 anys, perquè ells puguin anar fent els seus negocis de gran escala al despatx d'una institució pública!
Torno a buscar-la, ella ha donat la discusió per tancada i ja està recollint els plats de la taula. Li dic que el que és positiu és que la independència és inminent, que ja veurà com aviat serem un Estat fora de Castella. La seva mirada burleta és impagable! "veeenga, hombre!". No li expresso com un desig, li dic de veritat, que tinc motius per creure-ho. Ella riu, "filla miña..." i segueix escoltant-me... però això ja donaria per escriure una altra història...

Futurologia simpàtica

Obro el 'Metro' per fer l'autodefinit del centre -és un dels costums matinals que m'han quedat des de la Universitat, cada cop amb menys regularitat, clar...-. I mireu què diu el meu horòscop d'avui: ...ejem... posem música així una mica mística amb espelmes...

"Júpiter, planeta 310 veces mayor que la Tierra, el mayor del sistema solar, te dota para traer fortuna y suerte a los que te rodean"!!!

Alça!! Us doto de tota la fortuna i sort a totes les bones persones que em llegiu! Heu vist quin horòscop més generós que tinc? Ara, en canvi jo, por ahí te pudras! ...no te digo...

dimecres, 6 de febrer del 2008

Mandràgora (en temps passat)

Hi ha qui viu el terror a casa seva.
Hi ha qui crida: seu i espera!
Hi ha qui sap que avui una dona serà morta
i es pregunta si algú l'escolta!
Mandràgora.
Introducció de Lluna Lila
18 de juliol de 2003.
Arbúcies.

dilluns, 4 de febrer del 2008

vigència f 1. Qualitat de vigent

A l'ONU (o a qui vulgueu...)
Tu t'ho mires des de fora,
menges caviar, somnies un camí ample en traç d'or.
Tu, t'ho mires des de fora,
dorms cobert de cortines i saps creure en un Déu.
Tu t'ho mires des de fora,
emets paraules d'entre carisma i diccionari de política.
El teu cor és buit,
no notes com la sang corre més ràpid?
és que busca alguna cosa...
busca i busca, però noi, no la troba!
Tu t'ho mires des de fora,
i ens fas creure que som importants.
Tu, t'ho mires des de fora,
hem d'entendre "t'estimo" quan dius "només jo!"
Tu t'ho mires des de fora,
la teva política és com dir:
"la flor de cotó es cull amb un martell".
Potser és que no surts al carrer,
una cova on ens has amagat un tresor,
la llàstima és que aquest tresor no existeix,
però no t'amoïnes, uns pirates l'estan buscant,
i quan se n'adonin que és uns farsa cauràs,
perquè un poble humilfam de vida.
28-I-1997

Confessar-se

Ahir vam anar a confessar-nos. Erem bastanta gent, tot el teatre ple. L'Ismael Serrano té uns seguidors i seguidores molt fidels que es mobilitzen ràpidament (sempre el veiem des de l'última fila!)



Quan tens fe en alguna cosa, en una forma d'entendre el món, en com t'agradaria que fós, i obres els ulls a la crua i dura realitat, de tant en tant necessites espais de recolliment on crear una veritat paral.lela, un racó d'esperança on denunciar i palpar el convenciment de qui es creu que un altre món és possible, cosa que a la vida real sembla tan difícil de trobar. No només passa amb els concerts de l'Ismael, també amb molts altres, com amb en Lluís Llach... (bé, en aquest cas últim amb més intensitat, perquè al Serrano sembla que li costi dir les coses clares i ficar el dit a la llaga sense miraments... ara sembla que em contradigui perquè li critico coses, però... la resposta a aquell "T'estimem!" amb un "no te entiendo!" va quedar molt poc sensible i serà difícil de pair, encara que després se'ns dirigís amb un "familiars i amics" en català...)



Però en fi, que ens vam anar a confessar pels pecats comesos i així poder seguir amb les nostres vides digerint la desigualtat a cada revolt, no fent res per canviar la realitat, encara que sigui la més propera (que és la més important), ser incoherents amb el nostre pensament acceptant les normes del sistema que després rebutgem... Recordo les paraules d'en Lluís Llach al seu últim concert (que vaig veure per la tele) dient que la socialdemocràcia europea havia renunciat a canviar el món (i sobretot la d'aquí!) i com tothom aplaudia quan l'absoluta majoria de votants obten per aquesta opció si és que són d'"esquerres"... Així que suposo que cal acceptar que el sistema al que moltes persones tenim aversió, aconsegueix que totes les opcions estiguin integrades procurant no ofegar-les prou com perquè intentin arrencar-lo, mantenint-les en vida però anestesiades.

Us deixo dues coses aquí sota...


value="http://www.youtube.com/v/GJffx1PYKkc&rel=0&color1=0x402061&color2=0x9461ca&border=0">