Glòria

Mai m'havia fixat que t'estimava tant.
Quan tornes a reviure el passat tens una sensació estranya, sentiments que pensaves que estaven atenuats i adormits, (passats, en definitiva), et retornen amb una potència abismal deixant-te davallant al més profund dolor.
No sabria què afegir de tot el que et van dir ahir, no eren paraules buides que se'ls diu als morts per cortesia, perquè ja estan morts i s'ha de recordar quelcom bonic. En el teu cas és tot veritat: eres la senzillesa, la bondat, l'alegria i la il·lusió, l'entrega als altres, l'amor, i per damunt de tot el somriure, amb els teus dos clotets! És tot veritat. També que has viscut la vida intensament. També que has fet el possible per canviar el món a millor, el que era al teu abast ho feies, i et sortia així, de forma natural, sense mandra ni rancúnia. Impressionant. Una font per aprendre i un model a seguir.
Jo no sé què més dir-hi, he pensat alguna situació que visquéssim, algun moment per explicar, una frase... no em surt res, només el record de la teva presència, cada estiu ens adoptaves a la meva germana i a mi per portar-nos a la platja, bé, i a tot arreu, perquè sabies que els meus avis estaven sols amb els meus cosins i no tenien cotxe, ni ens podíem moure del poble... se m'acut això, quina bestiesa... però per nosaltres era important. Ens transmeties la importància de les petites coses, de la generositat. I ara jo estic aquí, imagina't quan temps fa que no ens vèiem, i mig plorosa t'escric trobant-te a faltar i admirant-te.
Es diu que sempre marxen els millors i segur que no és veritat, perquè d'aquí marxem tots, però el que sí que és veritat és que tu ets dels que més petjada deixes i una dona difícil d'oblidar.
Que el món sàpiga que se n'ha anat una persona excel·lent!!!! I saps que si ho dic, ho dic perquè ho sento.
Descansa en pau.