Ens ho mereixem, campions!

En Ça i en Rab ahir es van abraçar profundament. Mai havien sentit tanta felicitat i si s'haguessin hagut d'estimar hauria sigut en aquell moment. Ahir van tenir una sensació de germanor que els embriagava. Pertanyen al mateix club, la mateixa institució, el mateix sentiment. Sentien una unió fonda, l'un hagués assassinat qualsevol rival que en aquell moment hagués intentat humiliar a l'altre. I això els va fer sortir a aplaudir i venerar un grup de milionaris mercenaris que desfilaven borratxos pels carrers de Barcelona.
Avui tornen a la feina i veuen com acomiaden algun company seu. Cap solidaritat, cap abraçada contra el poder, cap sensació d'unió ni de pertànyer a cap sentiment que els faci assassinar la injustícia. Anestèsia social. Si no hi ha ningú que faci la intubació, acabarem matant el sentit de poble.

Que insisteixin en seguir

de vegades no em sento tan sola... ;)

Tamiflu! (per exemple...)

Notícia de rabiosa actualitat: ja són noséquants casos de la grip del porc al món! La pitjor pandèmia mundial ha matat 7 persones! 7!? (totals, eh! sense milers ni milions al darrera, que el número l'he sentit així en desenes i unitats i prou...) i tal.
Com que sóc qui sóc, escric en el bloc en el que escric i tinc tanta transcendència social com la brossa peluda que es passeja per aquí davant, m'atreveixo a fer una especulació desvergonyida com la que ve a continuació.
Resulta que estem a l'any 2009, resulta que fa 4 o 5 anys que les empreses farmacèutiques van començar a distribuir antivirals per si la grip del pollastre ens envaïa de mort a tots. Resulta que van fer un negoci amb aquest tema i resulta que ara s'ha acabat el negoci perquè la grip aviar no s'ha extès. I estem al 2009 i hi ha una crisi econòmica mundial, no ho perdem de vista.
Doncs en aquest context ara hi ha una grip del porc que afecta humans i ha començat a Mèxic. Hi ha 7 morts, no sabem quants morts causa la grip vulgar i corrent humana a Mèxic, la que no és porcina, però estic segura que no deu ser una xifra gaire despreciable ja que una grip comuna i vulgar en un immunodeprimit li pot causar la mort.
Doncs bé, m'atreveixo a dir, tot i arriscant-me a morir d'aquí 2 mesos per una terrible pandèmia i perdre tota la credibilitat, que les indústries farmacèutiques han de tenir alguna cosa a veure amb això que al mínim esternut procedent de Mèxic se li enxufi una dosi d'antiviral preventiu per si fos la porcina. Que cada dosi val els seus euros i ens obliga a consumir-ne més i invertir més diners en un stock que estava aturat i del qual s'havien acabat els beneficis. Una forma com una altra de fer negoci en el món capitalista. Ja ho he dit!
Sí, sí... no em mireu així, serà que la indústria farmacèutica no ha fet coses pitjors...

Escates

Vaig modelant la terra pel camí per on passo. No sempre és fàcil. De vegades em conformo amb què no em modelin a mi. És la forma de sobreviure. Arrenco el vol, veig l'argila petita i llunyana, i cada cop se m'engrandeix l'experiència i se m'empetiteix la ignorància i la violència. Vaig volant. Em surten escates a la pell i la gent les mira. Ja me les canviaré si vull! Em van sortint escates i brànquies i poc a poc arribo a un oasi. La terra s'ha tornat medi aquàtic. Tothom em mira i fa escarafalls, els ofèn la meva degeneració, a tothom els repugna... però jo, puc nedar!

Joc de jos

Jo sóc jo.
Inadaptada en el nosaltres. Inadaptada en l'ells, però potser no tant. És més fàcil la pretensió que la realitat.
Jo vull ser tu. Però sense perdre tot el meu jo. Però, no sé... i tu?
Jo necessito una fusió de jos. Jos uniu-vos! Segur que existeixen més jos inadaptats en el nosaltres i no tant inadaptats en l'ells. Però quan són nosaltres, com comunicar-se sense inadaptar-se?
Tot són jos! Segur que no és tan complicat com sembla. La qüestió és que ens estem buscant.
Jo sóc jo, buscant-te en el nosaltres.

Tria la teva aventura

- Xxxxssst!



- ...



- Ens poden sentir!



- I què?



- Que sabran que hi som!



- Però si no saben que hi som, com ens escoltaran?


- Si se'ns sent, utilitzaran la nostra veu, ens diran que som uns radicals i ens faran servir de model del què els altres no hauran de seguir mai si volen ser exemplars.


- Però potser els altres pensen que tenim raó i, si ens senten, serem més!


- Els altres ja tenen els seus problemes... Els faran entendre que estem aïllats, que la nostra reivindicació no té res a veure amb cap altra.


- Així doncs... Utilitzen la nostra veu o galopen lliures a costa del nostre silenci. Què fem? Cridar o callar?

És mentida!

El temps no s'atura, i comença una nova setmana que no s'immutarà a qualsevol fet humà o animal.
Ella ha après a apartar-se els núvols de sobre, a embenar-se el cor i seguir endavant.
Porta una maleta on hi guarda les artèries, el sabor de móra, l'olor de mar als cabells, les carícies... aquelles converses en les que s'ha deixat portar sense por, sí! no sentir por. Hi guarda els ulls de les persones que li han deixat plantar la llavor del seu univers, i hi ha crescut, encara que només hagi sigut per un temps. Hi guarda el sol a la cara, la corda de guitarra, la pols a la pell, les xiruques amb fang... Hi guarda els petons, els somriures, la pintura taronja... Les cançons, la poesia, el dibuix... Les frases d'aquells llibres que va llegir un dia, i les que llegirà quan tingui més temps.
Hi guarda el temps.
És la maleta que val més de tot el món. És mentida que les millors coses de la vida siguin gratuïtes. Tenir temps costa molts diners.

No, no,no,no,no,no,nooooooooo,no,no,no i NO!

prou aSSaSSinats a Gaza!

(les ss es repeteixen en la mateixa paraula)

El matí

Li sona el despertador a les 5:47 i es descargola amb mig llençol sota els malucs. A les 6:20 surt al carrer i encara s'està fent de dia, ja arriba l'hivern. I riu pensant que a ple juliol no es pot tenir aquesta sensació... Queden lluny els temps que sota les estrelles brillant cridava: "Aquest estiu serà etern!" i es soprèn pronunciant-ho. Però aquest cop sona com un llarg sospir: "...se'm farà etern..."

No tindré mala sang!!

Bé, mai és massa tard per descobrir una cançó de fa mil anys...

Sol a la pell, fred als peus

M'agrada aquest títol. Avui surto de guàrdia. He aconseguit desconnectar de la feina i dormir 4 hores. No sempre és tan fàcil, sempre em quedo amb la sensació de si tal pacient estarà bé o malament, si m'hauré explicat, si potser li hauria d'haver tornat a mirar la tensió... "Tinc son i ja me'n vull anar a casa", diuen els pacients quan són les 23h o les 24h, jo els responc que jo també! De vegades sembla que estiguin en un restaurant i puguin demanar un canvi de guarnició: "A mi fes-me una analítica, no em posis ibuprofè i l'antibiòtic, què?" és el que té viure en un país consumista. Sort que tinc sentit de l'humor. I sort que encara queden iaies precioses que et fan un petó d'agraïment quan se'n van. I sort que havia dit que havia aconseguit desconnectar!! Per cert, puc dir Marina Geli dimissió? Doncs això, No a la privatització encuberta de la Sanitat a costa de maltractar-la!
Ha arribat l'estiu i tinc ganes d'anar a Formentera, no hi he anat mai, em convides? Sí, ja sé que aquest estiu no podem, però més endavant sí, no? Segur que hi ha un camping sota una pineda esperant-nos. M'he comprat una llibreta blanca que faig servir d'agenda perquè es veu que ara no se'n venen i tinc tantes coses pendents a fer que em fa por deixar-me portar per la inèrcia i perdre'm alguna cosa important. Que ja sé que m'he de treure el carnet de conduir! Nenes, us he de portar a veure casa meva! Quan tinguem un parell de cadires més i alguna olla, fem un sopar, encara que hagi de ser a les 2 del matí un dissabte!
I res, tinc ganes de sol. Els col·lecciono. No sé per què serveix viure. Estic viva.

Et tinc abandonat!!!

Ho sento bloc... em fa molta pena veure't tan inactiu, esperant una mica de moviment!

Espero recuperar aviat el ritme, això no pot ser!

Demano disculpes a qui et segueix.

Converses de rodalies

Marxa el tren de l'estació.
En Joan parla per telèfon mirant el mar per la finestra: "No... ara sóc tutor de p-4... Tutor de p-4!... sí... m'havien dit que em donarien plaça a primària i al final es van equivocar... sí, sí... i al final em van recol·locar a p-4... mira, pintant i fent moneries... ja... què hi farem... ja sortirà..."
Ella es va preguntar en quina part del tren estaria la persona que desitja violentament una plaça per treballar de tutor de p-4. Havia d'estar per allà, n'estava segura.

Passa el tren.
La Josefina renya el seu home: "Clar! Ara et fan mal els ronyons! Doncs no netegis més allò! Prefereixo que estigui tot brut que que et passi alguna cosa!"
Més endavant, potser serà com la dona que guarda les llàgrimes en una capseta de vidre a l'hospital. Sempre diu que si el seu home s'ha de morir, que si us plau, no pateixi, i destapa la capseta només quan no està en presència d'ell. Davant seu, mai. Avui s'ha mort i ha plorat mars.

Arriba el tren a l'estació.
En David té retard mental, és objectivable. Juga amb la velocitat de la màquina movent el cap amunt i avall. És una sensació que la resta de persones potser no experimentarem mai perquè mai ens atrevirem a fer-ho davant dels altres. La seva mare li acarona la mà, li explica tot el que han de fer aquell vespre. Ell segueix movent el cap, cada cop més ràpid i riu. Riu molt. La seva mare li agafa el braç: "Et faràs mal! Queda't tranquil!". Ell para amb tota la desgana que troba dins seu, és evident. Mai dirà que la vida és curta i és important saber prioritzar els moments importants. Però n'és el més conscient.

Ja tenim pis! (i nèt!)

Ja tenim pis! Que maco!! Encara porto posades les "agulletes" (algú sap com es diu en català correctament?) a ambdós quàdriceps d'haver-nos passat el cap de setmana netejant! Alguna vegada heu netejat una persiana? I una persiana plena de merda??
Ens queda molta feina a fer, però les quatre parets que envoltaran part important de la nostra vida, resten expectants i són les més maques del món!

Capitalisme comunista

Si em diguessin que els polítics espanyols es dediquen a fer les lleis en els breus moments de temps lliure que tenen entre l'anàlisi de l'enquesta de valoració popular, l'entrevista per sortir a la tele, la campanya per mantenir el poder dins del propi partit, l'ordre als mitjans de comunicació de no parlar de tal tema o destacar tal altre..., no hauria de fer altra cosa que no dubtar ni a sorprendre'm. Em quedaria amb la mateixa cara que tinc ara. Explica'm alguna cosa que no sàpiga, baby!

Som dos joves treballadors (iuju!) que busquem pis. No es tracta de cap caprici, és més aviat una necessitat tirant a imperiosa. És, com us ho diria... un dret de tot treballador, expressat a la tan sagrada Constitución.
Algú que deuria entendre d'economia, una vegada em va dir, que per anar sense ofecs, el pressupost d'un pis no hauria de superar el 30% del sou familiar. Aquest seria el màxim, però en els països europeus és inferior. Serà perquè cobren més, serà perquè l'habitatge es considera un dret indiscutible... El cert és que, aquí, si busques lloguer et claven un sable i si pretens que el banc et faci una hipoteca, del 60% del sou no baixes! I tu diràs: Explica'm alguna cosa que no sàpiga, baby!
Tots i totes passant pel tub, perquè el sistema capitalista d'aquesta regió del món considera que és prioritari fer negoci amb un dret, que cobrir les necessitats bàsiques de la població a preus de necessitats bàsiques. És a dir, que constructors, promotors, especuladors, bancs i ajuntaments han de guanyar milions d'euros (ja no és una qüestió de guanyar-se la vida, sinó d'enriquir-se) passant per davant dels drets de milions de persones. Això és el neoliberalisme i entre tots ho hem acceptat. Ara que constructors, promotors, especuladors, bancs i ajuntaments no guanyaran tants milions com ells pretenen, hi ha una crisi. I quasi sembla que serà un desastre i tot s'ensorrarà, quasi pretenen que se socialitzi la construcció perquè no tinguin tantes pèrdues. Que el govern faci algo perquè perdran molts diners. Ara que perden sí? No podien haver invertit els diners en crear altres llocs de treball? No podien haver abusat menys?
Jo no hi entenc res d'economia, però quan els poderosos s'enriqueixen defensem el capitalisme sense barreres i quan els poderosos perden diners que hi intervingui l'Estat. I hi acaba intervenint,eh!: els 400 euros perquè poguem seguir consumint, diners per llogar... sobretot que els preus no baixin gaire..., Si ja ho deia, explica'm alguna cosa que no sàpiga, baby! Capitalisme comunista per mantenir el benefici d'uns quants. La majoria ens hem d'anar adaptant a les circumstàncies.