'Rojos separatistas' era nostra! o Mandràgora (en temps present)

La corda d'una guitarra és un fil de nylon envoltat gelosament per un material dur, fort, que li dóna consistència i el fa ser el que és, construint una espiral interminable. Tant, que a simple vista, és impossible percebre el fil, que és l'origen, l'essència de la corda.
Molts grups de música són això. Un cor de nylon suportat per una gran infraestructura que els dóna credibilitat, força, entitat, però el centre del projecte és tou i dòcil.
Mandràgora, en el seu afany per rebocar l'ordre establert era tot el contrari. Tenia un cor de corall roig, de material preciós, però el suport que l'envoltava era nylon, fibrina... desmontable a qualsevol que tingués una mica de traça en l'art d'ajuntar acords. Grans cançons, grans missatges, grans melodies envolcallades de quatre notes amb la distorsió a tot drap perquè és l'únic que sabem tocar! Gran part del recorregut.
Mandràgora també era el canvi constant, tant de cançons, com de components. Des del començament explosiu de grup d'amigues inseparables, a buscar gent que sàpiga tocar per redreçar els camins separables... Des de "algú ens explica com va un ampli?" a "Nois, això sona com un grup de veritat!" De moments de nervis abans de tocar, de desil.lusions després, i alguna que altra alegria, també.
Mandràgora eren moments, els que tinc a la memòria i ara comparteixo. Cal Panxo a Berga, nou disc energètic "corre! obre el llibret, a veure què diu la lletra de Rojo Separatista!" buscant algun guiny, suposo... Acabar seient d'esquena en concerts aliens...
Intents de cançons, intents de maquetes, intents de concerts... i cançons, la maqueta, tants concerts!
Vam tocar molt i vam crear molt.
Ara a Mandràgora li queden pocs suports materials que demostrin el que era, tan pocs com projectes presents (i suposo que futurs), així que aquí va el meu petit recordatori, perquè almenys quedi escrit enlloc.