Va tenir un cop de remordiment al mirar per la finestra i pensar que feia mal dia. Plovia. Darrera seu en Joan s'afanyava per sortir al carrer: "no sé si endur-me el paraigua, ja quasi no recordo com és mullar-se quan plou! Que caigui aigua i et mullis, quina senació era?..." bromejava.
Avui era el dia on s'acabaven i començaven les coses. Sortia la nota. El seu futur depenia d'una xifra que es resumia en un resultat dicotòmic: sí o no.
En Joan es va aturar: "vinga, bonica, avui és un gran dia! No veus com plou? Això segur que et porta sort, és molt bon presagi!"
Les cançons sempre fan servir metàfores amb la pluja, expressen la tristesa d'una gran pèrdua. I plovia. La terra s'arronsava a cada gota que la premsava, tornava a respirar i s'alliberava a la seva força dibuixant bassals i petits rierols.
3818... era una gran pèrdua. I no parava de ploure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Uixxx..
Però com sempre, després de la pluja surt el sol, una llum que convida a passejar per carrers que fan olor a terra mullada...
anònim: interruptor
Publica un comentari a l'entrada